El fotimer

Keane van ser el hype del 2004 amb el seu disc de debut, "Hopes and fears", post-britpop, amb influències de la música alternativa i l'electrònica soft, i gust per les melodies, amb un biaix cap a l'èpica i una certa intranscendència lírica. Vint anys més tard, el disc roman com un molt bonic i agradable document de l'època. 01 "Somewhere only we know" 02 "Bend and break" 03 "We might as well be strangers" 04 "Everybody's changing" 05 "Your eyes open" 06 "She has no time" 07 "Can't stop now" 08 "Sunshine" 09 "This is the last time" 10 "On a day like today" 11 "Untitled 1" 12 "Bedshaped"

Després de dos primers discos de rock alternatiu i guitarrer, Primal Scream van ser capaços de captar el canvi dels temps que s'apropava amb la dècada dels 90. Per crear la seva tercera obra, van acostar-se (sense perdre gaire de vista el passat) a la música de clubs d'allò que es va anomenar "so Madchester". Així van aconseguir un disc que, reflectint una època, esdevé atemporal. 01 "Movin' on up" 02 "Slip inside this house" 03 "Don't fight it, feel it" 04 "Higher than the sun" 05 "Inner flight" 06 "Come together" 07 "Loaded" 08 "Damaged" 09 "I'm coming down" 10 "Higher than the sun (a dub symphony in two parts)" 11 "Shine like stars"

El 1991 es va formar un supergrup de músics que havien triomfat individualment: Ry Cooder, John Hiatt, Nick Lowe i Jim Keltner. Només van publicar un disc i no va ser un èxit de vendes, però va estar nominat al Grammy a millor interpretació de rock en grup vocal. Vist amb el temps, és una petita joia única de rock d'arrels americanes. 01 "Solar sex panel" 02 "The action" 03 "Inside job" 04 "Big love" 05 "Take another look" 07 "Do you want my job" 08 "Don't go away mad" 09 "Fool who knows" 10 "She runs hot" 11 "Don't think about her when you are trying to drive" 12 "Don't bug me when I'm working" 13 John Hiatt - "Have a little faith in me" 14 Nick Lowe - "Cruel to be kind" 15 Ry Cooder - "Paris, Texas" 16 Joe Cocker - "Night calls"

Nick Lowe es va fer un nom a finals dels 70 amb els seus discos de new wave i com a productor clau per al jove Elvis Costello. Als anys 90, com molts artistes de l'època, es va desviar del seu gènere més habitual per ampliar horitzons. "Dig my mood", del 1998, és la segona entrega d'una trilogia on tira més cap a la figura de crooner.

El segon disc de Rufus Waiwright, del 2001, amagava tot el que estava a punt de fer amb els mítics "Want (1 & 2)": pop barroc amb base de piano i amb melodies que no sempre et condueixen cap a on esperes. Amb el pas dels anys, molts el considerem el seu millor disc de joventut, on els excessos encara estaven controlats. 01 "Cigarettes and chocolate milk" 02 "Greek song" 03 "Poses" 04 "Shadows" 05 "California" 06 "The tower of learning" 07 "Grey gardens" 08 "Rebel prince" 09 "The consort" 10 "One man guy" 11 "Evil angel" 12 "In a graveyard" 13 "Cigarettes and chocolate milk (reprise)" 14 "Across the universe" 15 Loudon Wainwright III - "One man guy"