Terres mortes

Una novel·la gòtica i calidoscòpica que desplega un univers atàvic. El magnètic debut de Núria Bendicho Giró. La mort violenta d'en Joan és l'inici d'aquesta novel·la que descabdella la història d'una nissaga maleïda. Ha estat un tret per l'esquena en un casalot aïllat on només hi viu la família. Qui de tots ells ha pogut ser? Era l'únic que ho tenia tot i ara es dessagna en el petit rebost on la mare el va instal·lar després de tres anys d'absència. Quin cor és capaç de proposar que li serrin les cames a un fill per tal d'encabir-lo dins la caixa? Terres mortes és un relat polifònic que desplega un univers atàvic. Una mare que surt d'un infern per crear-ne un altre. Un pare a qui ja poques coses importen. El fill gran sorrut i rude que tothom tem. Els del mig que malden per trobar el seu lloc encara que sigui lluny. La noia encadenada a casa per un embaràs no desitjat. I el nen, lluminós i salvatge. Sobre tots ells pesa un origen feréstec, dues morts i un secret. I malgrat tot, en els seus testimonis despunta el brot d'una bondat resistent que prova de sobreviure a la vilesa que tot ho empelta. Núria Bendicho Giró s'estrena amb una història gòtica que ens fa preguntar-nos si aquells que semblen culpables no són justament els més lliures i si no és que tots som víctimes de la mateixa foscor. Una novel·la calidoscòpica que ens interroga sobre la naturalesa humana i ens endinsa en un món sòrdid del qual és difícil sortir sense sentir ràbia i compassió. «Amb mestria sorprenent en l'òpera prima d'una autodidacta, Núria Bendicho ens serveix cru, adobat amb la dosi justa de compassió com a únic consol, un món familiar travessat per dolors atàvics, tan aspres i salvatges com les terres que habita» (Imma Monsó). «A través d'una història familiar feta de dolor i violència, Terres mortes ens descobreix una veu nova, que fixa amb força un món rural fet de secrets, abandó i misèria. Tots els personatges, però especialment les dones, es vinclen sota el pes asfixiant de les convencions —i quan no es vinclen, es trenquen—. Núria Bendicho escriu amb la rara saviesa de qui es reconeix en una tradició i la celebra amb naturalitat: en el seu cas, la que uneix Víctor Català i William Faulkner, i narra el conflicte dels homes amb la terra que els ha vist néixer» (Jordi Puntí).