Radioteatre. Un idil·li exemplar 31/01/2026

Radioteatre. La forma de les coses 27/06/2026

LaBute, nascut a Detroit el 1963, rep formació en Art Dramàtic a la Brigham Young University de Utah, una escola privada de caire religiós i conservador lligada a l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. Allà coneix l’actor Aaron Eckhart, que més tard serà intèrpret de papers principals en diversos de les seves pel·lícules; i produeix diverses obres teatrals, algunes de les quals són cancel·lades i no s’arriben a estrenar pel contrast ideològic amb la filosofia de l’escola. Després de passar per les Universitats de Kansas, Nova York i la Royal Academy, el 1993 LaBute torna a la Universitat de Brigham per estrenar «In the company of men», de la que el 1997, el mateix LaBute, en fa una adaptació cinematogràfica que obté diversos premis i nominacions a diferents festivals de cinema. Li segueixen «Your Friends & Neighbors» el 1998 i «Bash: Latter-Day Plays», una trilogia d’obres curtes que critica l’actitud dels membres de la comunitat de l’església mormona, fet que suposa la seva excomunió. L’any 2002, escriu «The Mercy Seat», un text ambientat en les hores següents als atemptats del World Trade Center de Nova York l’onze de setembre de 2001. Un any més tard, arriba «The shape of things», el guió que avui posem en antena, i el 2006 «The wicker man», una versió nord-americana de la pel·lícula britànica del mateix títol, però que no arriba a tenir el resultat esperat. Els anys següents, Labute porta a la pantalla títols com «Lakeview Terrace (2008), Death at a Funeral (2010), Stars in Shorts (2012), Some Velvet Morning (2013), o Dirty Weekend (2015). En l’obra de LaBute, els trets més comuns són les relacions humanes i els conflictes morals, sovint explorant el costat més fosc del comportament humà, amb personatges moralment ambigus i situacions incòmodes basades en la manipulació emocional, el poder, l’aparença, i l’ètica i la moral. El gener de 2021, LaBute és una de les 50 personalitats que signa el manifest «Dialogue for Catalonia», promogut per Òmnium Cultural i publicat a The Washington Post i The Guardian, a favor de l'amnistia dels presos polítics catalans i del dret d'autodeterminació en el context del procés independentista català. En el manifest, els signants lamenten la judicialització del conflicte polític català i concloguen que aquesta via, lluny de resoldre'l, l'agreuja; alhora que fan una crida al «diàleg sense condicions» de les parts per permetre a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític, i exigir la fi de la repressió i l'amnistia per als represaliats. «La forma de les coses» (The shape of things) ens planteja una reflexió sobre les relacions humanes, el poder de la influència i els límits de l’art. A través d’una història aparentment romàntica entre l’Evelyn, una estudiant d’art, i l’Adam, un jove tímid i insegur; l’autor construeix un argument que es converteix en una crítica dura sobre la manipulació i sobre com la societat pot modelar la identitat d’una persona. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Rosa Aguado i amb les veus de Anna Massallé en Evelyn, Jordi Alegre en Adam, Glòria Salvador en Jenny i Aurelio Rodriguez en Tony. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. El botí 25/04/2026

Nascut com John Kingsley Orton el 1933 a Leicester, Orton va desafiar les convencions socials i teatrals amb un estil provocador i carregat d’humor negre. Fill de classe obrera, va començar a escriure mentre estudiava a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres, on també va conèixer Kenneth Halliwell, la seva parella i col·laborador durant molts anys. Orton va destacar pel seu talent per la sàtira mordaç i la seva capacitat de despullar la hipocresia de la societat britànica. Les seves obres disseccionen amb ironia i enginy institucions com la família, la religió i la policia, fent-les protagonistes de situacions absurdes i escandalosament còmiques. Amb peces com "Enter a Free Man" (1964) i "El Botí" (Loot, 1965), va aconseguir gran èxit, però també va generar polèmica per la seva irreverència i el seu retrat despietat de la moral establerta. El Botí, en particular, va ser censurada en les primeres representacions, però va acabar convertint-se en un dels seus èxits més emblemàtics. La seva carrera, brillant i transgressora, es va veure tràgicament interrompuda el 1967, quan va ser assassinat per Kenneth Halliwell, en un crim que va commocionar el món teatral. Orton tenia només 34 anys, però el seu llegat segueix viu com un referent de la comèdia negra i el teatre més subversiu. I si una cosa defineix El Botí, l’obra que avui presentem, és precisament aquest esperit irreverent. Harold i Dennis amaguen el botí d'un robatori al taüt de la mare morta de Harold, complicant el funeral enmig d’un caos creixent. La infermera Fay, amb fosques intencions, i Mr. McLeavy, el vidu ingenu, hi sumen més despropòsits, mentre l'inspector Truscott, corrupte i peculiar, investiga el cas amb un estil propi més proper a la farsa que a la justícia. Mentides, traïcions i situacions absurdes destapen la hipocresia de la societat, en una combinació explosiva d’humor negre i crítica social. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus de Montse Martinez Soler en Fay, Aurelio Rodriguez en el Senyor Mc Leavy, Jordi Bernad en Harold, Jordi Alegre en Dennis, Amadeu Aguado en Truscott i Toni Garrich en Meadows. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Amb un estil àgil, directe i provocador, Joe Orton ens convida a riure de les convencions socials, portant-les fins a l’extrem del ridícul. Així doncs... obrim les cortines, apaguem els llums, i endinsem-nos en aquest delirant espectacle teatral!

Radioteatre. Traïció 28/03/2026

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us proposem Traïció, una de les obres més celebrades de Harold Pinter, una peça clau del teatre contemporani europeu i una de les reflexions més incisives que s’han escrit mai sobre l’amor, l’amistat i la mentida. Harold Pinter, premi Nobel de Literatura, és conegut per un teatre aparentment senzill, construït a partir de converses quotidianes, silencis llargs i frases interrompudes. Però sota aquesta superfície austera s’hi amaga una mirada ferotge sobre les relacions humanes, el poder, la memòria i allò que decidim callar. En el seu teatre, el que no es diu sovint pesa més que el que es diu. Traïció és una obra escrita a finals dels anys setanta, però continua sent d’una modernitat absoluta. No parla només d’un adulteri, sinó de totes les formes possibles de traïció: la traïció a la parella, la traïció a l’amic, la traïció a un mateix i, sobretot, la traïció de la memòria, que reescriu el passat segons les necessitats del present. L’obra explica la història de tres personatges —Emma, Jerry i Robert— units per una relació amorosa i amistosa que s’estén durant gairebé una dècada. Però Pinter pren una decisió radical: explicar aquesta història a l’inrevés, començant pel final i avançant cap al principi. Així, l’espectador —i en aquest cas, l’oient— coneix des del primer moment com acaba tot, però és convidat a retrocedir en el temps per descobrir com i quan va començar la ferida. Aquest recorregut cap enrere transforma completament la nostra mirada. Escena rere escena, allò que semblava fred o distant es va omplint de vida, de desig i de possibilitats. El passat, que normalment idealitzem, aquí es revela fràgil, ple de decisions equivocades i de silencis que, amb el temps, esdevindran irreparables. En aquesta adaptació radiofònica, Traïció es construeix a partir de la paraula dita, però també de la paraula suspesa. El silenci, les pauses i els gestos que a l’escenari serien visibles, aquí es converteixen en espai sonor, en respiració, en absència. El narrador no explica el que senten els personatges: es limita a situar-los en el temps i en l’espai, deixant que sigui l’oient qui completi el sentit. Perquè Traïció no ofereix respostes morals. No jutja. No condemna. Observa. I en aquesta observació precisa i implacable hi ha la seva força. Pinter ens recorda que les relacions humanes no són netes ni coherents, i que sovint vivim en diversos relats alhora, adaptant la veritat al moment que ens convé. Escoltar Traïció és entrar en un territori íntim, incòmode i profundament humà. És escoltar com el temps canvia el significat de les paraules. I és acceptar que, de vegades, el començament conté ja, de manera invisible, el final. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, autor també de l’adaptació radiofònica, amb les veus d’Anna Cadafalch en Emma, Tiago Romeu en Jerry, Toni Garrich en Robert i Aurelio Rodriguez en el cambrer. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Us convidem, doncs, a deixar-vos portar per aquesta història explicada a contratemps, i a escoltar no només el que es diu, sinó també tot allò que queda suspès entre una frase i la següent. Comença «Traïció» de Harold Pinter.

Radioteatre. Per amor d'Eva 28/02/2026

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui alcem el teló de les ones per assistir a la representació de «Per amor d’Eva», un guió teatral del dramaturg català Miquel-Lluís Muntané. Miquel-Lluís Muntané i Sicart neix a Barcelona l’any 1956. Inicia la seva trajectòria professional com a docent en l'ensenyament secundari i col·laborador en diverses empreses de l'àmbit editorial. Més tard, es converteix en professor a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona i membre del Consell de la Cultura de Barcelona, així com president de la Federació Catalana d'Associacions UNESCO i de l'Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana, i col·labora amb regularitat en els mitjans de comunicació. Com a escriptor és autor d'una producció extensa que abasta la major part de gèneres literaris: poesia, novel·la, teatre, biografia, assaig, traducció i periodisme cultural. L’any 2007 és reconegut amb el Premi Climent Mur pels seus treballs en el camp de l'associacionisme cultural. «Per amor d’Eva» planteja, en clau de comèdia, la dialèctica entre tres arquetips masculins que tenen maneres molt diverses d’abordar la seva relació amb les dones. En el fons, hi subjau una de les preocupacions més recurrents de Muntané en les seves obres de ficció, com són les contradiccions humanes i les dificultats de les persones per relacionar-se entre elles. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, segons l’adaptació del mateix autor, sota la direcció de Rosa Aguado i les veus de Toni Garrich en Max, Jordi Alegre en Daniel, Jordi Bernad en Sergi i Rosa Aguado en la Dona. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. Un idil·li exemplar 31/01/2026

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us oferim una petita joia del teatre europeu que, malgrat el seu encant, no ha estat gaire representada a casa nostra. Es tracta de «Un idil·li exemplar», una comèdia brillant i carregada de mala bava, escrita per Ferenc Molnár, un autor tan extraordinari com injustament poc conegut en la nostra tradició escènica. Ferenc Molnár neix a Budapest l’any 1878 i és un dels grans noms de la literatura i el teatre hongaresos del segle XX. Comença escrivint com a periodista, però ben aviat destaca com a dramaturg. Les seves obres, plenes d’enginy, de diàlegs precisos i de situacions deliciosament absurdes, fan fortuna a tot Europa i també a Broadway, on moltes de les seves peces són adaptades o transformades en musicals. Potser la seva obra més famosa sigui «Liliom», escrita el 1909, que més endavant és font d’inspiració de «Carousel», un dels grans musicals de Rodgers i Hammerstein. Però Molnár també escriu obres més lleugeres, comèdies de saló amb molta ironia, com «La gosseta blanca», «Els nois de la Via Pál» —sí, aquell clàssic que alguns vam llegir a l’escola— o la peça que avui us presentem. A «Un idil·li exemplar», Molnár ens fa entrar a casa d’una actriu elegant, intel·ligent i acostumada a tractar amb egos inflats... com el del seu pretendent, l’actor Enric Cortada. Ell —tan famós com insegur— arriba fora de sí, disposat a interrogar-la com si fos un detectiu, un jutge i un acusat tot alhora. Ella, que ja ha vist molts drames, li respon amb ironia i una calma desesperant. I enmig de tot plegat, la minyona: estoica, pràctica i probablement l’única persona sensata d’aquest triangle. La comèdia de Molnár no fa servir grans gags ni situacions esbojarrades: la seva arma principal és la paraula. La paraula que punxa, que incomoda, que desemmascara, i que ens fa riure perquè ens reconeixem —ni que sigui una mica— en l’absurd d’aquestes passions inflades. «Un idil·li exemplar» és una crítica dolça i alhora demolidora a la gelosia, a les relacions tòxiques, i al teatre que fem... fora dels escenaris. I és, sobretot, una oportunitat magnífica per recuperar un autor brillant, àgil, intel·ligent i, per què no dir-ho, deliciosament impertinent. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich i la interpretació de Rosa Aynés com l’Actriu, Gemma Terés com la Minyona i Toni Garrich com l’Actor. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Toni Garrich i la realització tècnica de Joan Borràs. Prepareu-vos, doncs, per una història d’amor farcida de crits, silencis, revòlvers... i abraçades. Una història que només podia titular-se així: «Un idil·li exemplar», de Ferenc Molnár.